Qualitat i origen dels models d’acreditació
En aquest primer lliurament d’Apunts de Gestió Sanitària volem fer una aproximació al concepte de qualitat assistencial i a l’origen dels models d’acreditació.
No hi ha cap dubte que la qualitat ocupa tots els que participen en el procés assistencial. Directius, professionals i pacients estan compromesos amb assolir i obtenir els millors resultats en la prestació de serveis assistencials. Per aquesta raó, és important destacar els ingredients clau de la qualitat assistencial: la qualitat cientificotècnica i, molt especialment, la qualitat relacional. Ambdós components són imprescindibles per assolir nivells alts d’excel·lència. Aconseguir aquests nivells d’excel·lència requereix prestar atenció a múltiples elements que componen el procés assistencial i precisa de la protocol·lització efectiva dels processos que admeten la seva estandardització, de rigor en la realització d’aquests processos segons el que preveu el disseny i la introducció de criteris gestió clínica en la presa de decisions assistencials. El compliment precís de tot allò plantejat només es pot objectivar amb instruments que permetin avaluar la realitat dels serveis oferts als pacients, comparant-la amb estàndards acceptats i prèviament establerts.
Els diferents models d’acreditació que s’usen actualment identifiquen estàndards d’excel·lència que permeten comparar l’execució dels processos, assistencials o no, amb una referència, considerada òptima, que aquests estàndards plantegen i que permet objectivar el nivell de compliment.
El primer antecedent en l’establiment d’estàndards de qualitat va ser el cirurgià nord-americà Ernest Codman (1869-1940), que el 1916 va proposar un sistema per avaluar l’execució de l’activitat quirúrgica que va anomenar “Sistema dels resultats finals per aprendre’n per a la millora contínua dels nous pacients”. Entre altres propostes, aquest model establia que tots els pacients havien de tenir una història clínica i un diagnòstic preoperatori, que havien de ser seguits pel cirurgià durant un any després de la intervenció per identificar els resultats a llarg termini o que els cirurgians i equips quirúrgics havien de revisar les complicacions almenys una vegada al mes. Més de cent anys després, la figura d’Ernest Codman continua sent actual: la seva preocupació per la millora dels processos o per l’avaluació dels errors mèdics, dels quals va ser el primer a parlar sense objeccions, li confereixen una modernitat especial.
Les seves propostes de treball van impulsar la creació del Programa d’Estandardització Hospitalària del Col·legi de Cirurgians dels EUA, embrió del que el 1951 va acabar convertint-se en la Joint Commission per a l’acreditació d’hospitals. Avui dia, la Joint Commission és l’organització més reconeguda i estesa al món en l’acreditació d’institucions de salut i el seu model n’ha inspirat d’altres d’aplicació nacional o internacional.
Sigui quin sigui el model utilitzat, acreditar és reconèixer que un centre compleix nivells òptims de qualitat, partint d’una avaluació externa i independent que pren com a referència estàndards construïts a partir d’un consens cientificotècnic. Particularment, el model d’acreditació de la Joint Commission s’estructura en estàndards que se centren en l’atenció dels pacients, incloent-hi els elements relacionals i estàndards enfocats a la qualitat dels processos facilitadors del procés assistencial.
Normalment, en l’ànim de les organitzacions, l’adopció d’un model d’acreditació porta implícita la voluntat d’acreditar-se, però no pot ser també una bona opció per a aquelles organitzacions que només volen orientar el Programa de millora de la qualitat?